16, gener, 2019
Escrit de pares de pacients en tractament d’hospital de dia.
Va sorgir així. De sobte. Una reflexió espontània sobre un esdeveniment que ha estat transcendental a les nostres vides. No n’havíem parlat prèviament però quan ho vam verbalitzar, totes dues vam coincidir a reconèixer un fet sorprenent: El TCA ha acabat sent la clau que ha permès obrir una porta que teníem tancada davant dels nassos des de feia molt de temps. En definitiva, l’empenta que ens ha ajudat a recuperar la nostra relació com a mare i filla, com a filla i mare (tant se val l’ordre!).
En contra del que imaginàvem quan va arribar el diagnòstic, el “monstre” ha esdevingut el nostre petit tresor. D’alguna manera s’ha fet realitat la dita: les crisis enforteixen i dels fracassos se n’aprèn. A nosaltres ens ha passat. Exactament així.
M’he adonat – no sense dolor i un inevitable avergonyiment – que abans de la descoberta la nostra comunicació era pràcticament inexistent. No anava al moll de l’os. No, almenys de manera prou honesta. Sense voler-ho, i probablement ja a causa d’una malaltia que va ser invisible durant anys, ens havíem perdut en un embolic de formalitats quotidianes i sense substància. Vivíem juntes, ens estimàvem, però no estàvem unides. Totes dues intuíem que allò no rutllava, però ens va costar trobar el desllorigador. El primer nus que calia desfer, doncs, era admetre-ho. Difícil, però alliberador. Molt alliberador. A partir d’aquí, s’obria l’esperança – amb dolor, sí – però al cap i a la fi, esperança.
Un cop acceptat el problema, calia assumir que el que venia a partir d’aleshores era un horitzó incert, complex de gestionar i que estaria farcit d’alts-i-baixos constants, però també, que el que havia d’arribar sempre seria millor. I així ha estat, així està essent.
Caminem, avancem, i mentre ho fem, sorgeix la temptació inevitable de preguntar-se: Què va ser primer? L’ou o la gallina? Probablement no sabrem mai si el distanciament va ajudar a néixer el TCA, o si va ser a l’inrevés. Era el trastorn el que havia fet impossible una connexió autèntica entre nosaltres? Sincerament, l’única resposta que se m’acut és: sort que la meva filla va tenir la valentia de demanar ajuda!. Fins aleshores, jo havia girat inútilment sobre una mena de cercle, sense saber trobar la sortida. Aquell va ser, segurament, el primer cop en molt de temps que ens vam comunicar de debò. I aquell va ser, també, el dia que vam descobrir el mapa que ens guiaria cap al nostre petit tresor.
