No vull estendre’m gaire perquè tots els que esteu aquí ja sabeu la meva història, com va començar i com ha anat desenvolupant-se. Malgrat tot, com que la recuperació no és un camí recte cap a la millora, molts detalls no els podeu saber. Ara no vull pas explicar-ho tots, sols ho dic per disculpar-me: durant aquest camí no he sigut sempre sincera amb vosaltres i espero que ho entengueu.
Si un grup de paraules poden servir d’explicació, de causa, de síntesi i de títol són: por a ser jutjada. Suposo que no us explico res de nou.
Qui ho diria, quan em trobava en els moments més foscos i solitaris de la malaltia, que podria expressar el que em passava primer als familiars, després a persones que acabava de conèixer i, finalment, als amics? Que podria parlar dels meus sentiments, pors i dubtes a un grup de persones de la meva edat. I això només era el principi de tot el que he anat aconseguint. Vull agrair al centre, a SETCA, tot el procés de recuperació. M’ha sigut d’imprescindible ajuda tot els tractaments que he rebut aquí. Així com les companyes que han passat aquest procés amb mi. Va ser clau conèixer casos com el meu: treure’m la culpa, compartir el dolor.
I ara si em permeteu vull posar-me més política. Una part important de la recuperació (i de l’alleujament) és arribar a admetre que no soc menys d’esquerres ni menys feminista per tenir una malaltia associada al primer món. I per això vull citar un article del cantant Toni Mejías, que va anunciar públicament que tenia anorèxia i és un dels membres de Los Chikos del Maíz. El títol del seu nou disc hauria de ser un eslògan per tot aquell que pateix: “Yes future”.
Ens han fet pensar que els problemes de salut mental són individuals. Que tenim la culpa del nostre patiment. Parlen d’una generació de cristall, d’una societat narcisista que empeny cap als trastorns de conducta alimentària. Des de l’arribada del neoliberalisme som éssers més individuals i ens creiem més autònoms i lliures; amb capacitat de decisió. Pensem que està a les nostres mans estar bé, tenir un bon treball i una vida plena i feliç. Però només des del suport mutu i les solucions col·lectives deixarem enrere el patiment i trobarem motius per creure que sí que existeix el futur, perquè existeix, encara que faltin fer canvis radicals.
I ara m’agradaria agrair a tots els que esteu aquí. No vull que sembli que estigui recollint un premi, encara que (i ara segur que us sorprendreu-ho tots!): em felicito per ser on sóc; molt bé, Assutzena! Bé, com deia, no vull que sembli els agraïments d’un premi, encara que us vull donar les gràcies un per un.
Primer, la meva psicòloga: la Reyes. Des del principi vas confiar en mi i em vas transmetre una pau i tranquil·litat que em va permetre parlar obertament quan mai així ho havia fet. Ets qui més m’ha escoltat, qui ha convertit un tractament de TCA en un procés de creixement personal. Qui m’ha fet enriquir com a persona. I si abans em feia por deixar de venir aquí al centre per por a no poder continuar sense tu, ara em sap greu deixar de venir per no veure’t més (o no veure’t tan sovint) i tenir converses amb tu com a gran persona que ets. Gràcies.
Pare i mare, sou qui més us he fet preocupar durant aquest temps. Vosaltres sou els acompanyants de qui patim trastorns mentals o altres malalties i que molt sovint no us donem l’espai al vostre propi dolor. I sou qui més mereixeu l’agraïment. De seguida que us vaig dir que alguna cosa em passava us vau posar en marxa per solucionar-ho. Mai m’heu qüestionat res i heu confiat sempre en mi. M’heu acompanyat en tot el procés. I no només en això: m’heu proporcionat un espai per créixer inigualable. Sou exemple a seguir i m’he sentit sempre molt estimada. No en tingueu mai dubte d’això. Gràcies.
Alba, moltes de les coses que et diré ja les saps, perquè amb tu sempre he pogut expressar tot el que sento; també l’estima que et tinc. La meva primera i recurrent confident de tot el que em passava, sentia, patia, il·lusionava…. i tot el que em passa, sento i il·lusiona. Bé ho saps que per a mi ets més que una germana, ets la meva millor amiga. Mai et podré agrair tots els concerts on m’has portat, totes les sortides que hem fet, que m’hagis fet entrar a la teva colla d’amics, tots aquells dies que m’has animat, cada nit que m’has escoltat. Ara ens veiem quan podem, però continuo tenint la tranquil·litat de saber que tu sempre hi ets. És la meva gran sort haver nascut sent germana teva. Gràcies.
I per últim, el meu Oriol. Intentaré que no semblin uns vots perquè, si no, quina vergonya fer-ho ara i aquí. Podria semblar que quan vam començar a parlar -ara fa dos anys- em trobava en un bon moment. Em trobava millor, efectivament, però ja havia donat per fet que per a mi no existiria la recuperació plena, sinó la parcial, que el menjar i el cos serien uns hostes perpetus al meu cap i que depenent del dia molestarien més o menys. Com estic ara? En unes línies (uns segons) ho explico.
Però el que puc ara explicar és que és impagable tenir il·lusió d’aixecar-me cada matí, il·lusió d’arribar a casa per veure’t i explicar-te tot allò que he anat guardant durant tot el dia per explicar-t’ho. És impagable fer tonteries i riure cada dia. I compartir projectes i il·lusions amb tu. M’has tornat més segura de mi mateixa i de les meves decisions i, igual que aquestes Martens que em vas regalar em permeten trepitjar més fort, tu m’has regalat, també, caminar amb pas ferm cap al futur. Gràcies.
I acabo: Així doncs, des de fa un any o uns mesos, arriba un dia que em veig bé en el mirall. I el següent, també. I després ja pràcticament cada dia i acabo ni fent cas al mirall. I un altre dia, em veig bé també a les fotos. I, de cop, m’adono que no estic pensant en el menjar fins mitja hora abans de dinar per dir “que cuino avui?”. I em penso un plat en què l’Oriol em feliciti per com cuino (encara que em feliciti faci el que faci ;)), i jo també em serveixo aquell plat, perquè m’agrada. O penso, “ara fa dies que no faig llenties, toca fer-ne”, o pasta o arròs. O pico quan tinc gana. I no penso en res més. No hi ha segons pensaments.
Fins que n’arriba un, de pensament: “com pot ser, tot això que ara faig?” i miro enrere, i ja sé la resposta. I somric. Ha arribat la recuperació plena.
Assutzena.
