Testimoni de la Mariona

Negre.
Tot era negre.
Estava perduda; no sabia ni qui era, ni com era realment. Veia una imatge falsa de mi mateixa la qual em va menjar el cap durant anys, fins a gairebé matar-me.
Les veus del meu passat ressonaven al meu cap sense parar: “grossa”, “foca”, “egoista”, “lletja”; i encara que jo ja no fos la mateixa, no podia oblidar-ho.
Per cada paraula d’aquestes que passava pel meu cap era un dia més sense menjar. “Per un dia més no passa res, ho tinc tot controlat” em deia a mi mateixa. I això era mentida.
Aquella cosa que va començar com una gran força de voluntat, va acabar portant-me a l’hospital fins al punt de gairebé deixar d’existir.
Per què havia de viure? Per què havia de persistir en alguna cosa que no volia? Per què havia de curar-me si jo no estava malalta? Per què no em podia tallar? Per què no podia vomitar? Per què havia de continuar passant tots els meus dies en aquest fastigós hospital on totes estaven boges? -em deia el meu cap.
Crits, baralles, discussions, empipaments, càstigs… eren ja la meva rutina diària a casa. Em veien massa prima, deien. Que estava en els ossos. Que feia pena. Que no era jo. Que alguna cosa m’havia posseït. -i potser sí que era veritat tot allò que la gent veia i pel que sembla jo no.
Però, perquè jo no?
Per què el món exterior em veia d’una forma diferent de la meva? Per què em veien depressiva, aïllada, desganada, ansiosa, rabiosa i prima si jo realment estava grossa, era estúpida, egoista i una merda? Per què el meu mirall em mentia? Per què havia desaparegut la Mariona?
Bé, la història de la meva vida no és una cosa curta ni senzilla de comptar, per desgràcia o per sort he passat per moltíssimes coses que ningú mereix i menys algú de la meva edat.
Els meus problemes, el meu passat, el meu poc control de la ira, la meva poca habilitat social… m’han acabat passant factura al llarg dels anys.
Aquella nena graciosa, afectuosa, amb ganes de viure, sociable, amable, maca, intel·ligent… fa tres o quatre anys va deixar d’existir.
Aquesta persona ja no era la Mariona.
Ira, egoisme, aïllament, egocentrisme, deixadesa, irresponsabilitat, eren uns dels tants adjectius que van començar a definir qui se suposava que era la Mariona.
Però realment, aquests adjectius, eren dolor incapaç de ser exterioritzat.
Dolor era el que realment sentia.
Vivia en un infern. Tot ho veia negre, em volia llevar la vida al més aviat possible, però, sempre apareixia la meva mare amb ànsia de salvar-me; volia desaparèixer perquè jo no vivia, jo simplement sobrevivia al desastrós món en el qual pensava que estava.
Mesos i mesos de tractament, i res. No reaccionava. Semblava tenir una bena negra en els meus ulls que no em deixava veure més enllà de tot allò que representava la malaltia.
I sí, no paro de repetir que tot era una merda i molt negre, però, és així ara? Com algú incapaç de reaccionar a qualsevol estímul està ara escrivint això?
La vida si alguna cosa m’ha ensenyat és que tot dona voltes constantment i quan menys t’ho esperes tot pot canviar.
Quan menys ho esperava va arribar a la meva vida una persona que em va impulsar i em va donar tota la força que jo no tenia per a lluitar contra aquest monstre amb el qual em vaig fer amic.
A poc a poc vaig començar a fer les coses bé i veia que tot tenia la seva recompensa. Si menjava bé durant tota la setmana podia sortir el cap de setmana. Si pujava de pes, podia començar a menjar fora. I si no feia símptoma, podia anar a comprar-me roba.
Amb constància, esforç, recaigudes i després tornar-me a aixecar, vaig aconseguir que a poc a poc m’anés desenganxant de la malaltia.
Començava a somriure una altra vegada.
Fins avui en dia.
Ara penso i dic: “aquesta persona que ha escrit això és la mateixa que fa dos anys plorava per una galeta?” i sí, és així, soc la mateixa persona. O no. Realment soc el mateix cos físic i ja està.
Actualment, veig la vida amb altres ulls, igual no és tan fosca com pensava.
Tinc ganes de viure, de ser feliç. Tinc ganes de descobrir món i viatjar. Tinc ganes de conèixer a gent nova i nous entreteniments. Tinc ganes de ser lliure.
Avui dia intento viure al dia a dia, sense pensar que passarà demà i encara menys que serà de mi en un futur. Intento no responsabilitzar-me ni culpar-me per coses que vaig fer malament en un passat; per què, de què serveix remoure un passat que ja no es pot canviar?
Ara em veig com una noia amb caràcter, amb actitud, amb alegria, maca i amb un cos preciós, i sí, he dit un cos preciós. Com odiaré alguna cosa que em fa existir? Com odiaré el meu cos si gràcies a aquest puc caminar, córrer, saltar, menjar, riure, cridar, plorar i tot el que em proposi.
Ha estat molt complicat i dur arribar fins aquí i espero seguir en aquesta línia i millorar per a no tenir recaigudes i disgustos en un futur, encara que, si les tinc, no passa res, m’aixecaré més forta d’aquestes i amb més ganes de lluitar.
M’he adonat que en la meva vida tenia moltes coses amb les quals no estava a gust però tenia por de marxar. He entès que potser desprendre’m d’allò que em feia mal o m’incomodava era el millor per a mi. Llevar-me d’aquesta gent dolenta i tòxica crec que ha estat el millor que he fet perquè gràcies a això ara tinc un forat per a gent que sí que val la pena.
Actualment, m’he cansat de sobreviure, vull viure per a ser lliure.
Mariona.

Si te ha interesado, compártelo!