El passat divendres, coincidint amb la Diada de Sant Jordi i el Dia Internacional del Llibre, es va fer un taller especial a SETCA. Ens vam reunir una vegada més, un divendres més, a fi de que l’art ens empapi i acompanyi. O potser, al revés, d’empapar l’art de nosaltres. En aquest espai de trobada van aparèixer, van emergir, diferents temes. A mode d’exemple, va sorgir la soledat, que habita en moltes de nosaltres. L’esperança, la tristesa i una llista sense fi d’estats d’ànim, alguns fins i tot, d’aquells que no sabem ni anomenar. També varen ocupar el seu lloc la culpa, el dolor i les ferides. Van tenyir de vermell el terra. La lluita com a fil conductor. Les ganes que no poden perdre’s. De vèncer el TCA. De vèncer la malaltia. I flors vermelles, roses gegants, i un terra ple de llibres. I d’aquest taller, al final, naixien temes completament diferents. Quina diferència entre començar i acabar! Quant suposa avançar. D’alguna manera, vam aconseguir, encara que fos per uns instants, que neixés, d’adintre nostre, la primavera. Vam parlar de tendresa, de complicitat, d’autenticitat. De sinceritat, d’espontaneïtat i fins i tot, de bogeria, que mai està de més. Si és de la que no ens fa mal. Si és de la que ens senta bé. Vam acabar el taller llegint a Rupi Kaur, que ens recorda, una vegada més, que totes avancem quan reconeixem lo resistents i sorprenents que són les dones que ens rodegen. I ens confessa que en aquest món que tant dolor ens ha donat, aquí estem nosaltres, fent-ne or del mateix. I sí, res més pur que això.
