Quan Íñigo Errejón preguntava envers la salut mental dels espanyols/es després de la pandèmia i el confinament i, sol·licitava un pla de salut mental en el Ple del Congrés dels Diputats, un diputat del PP, Carmelo Romero, llançava un crit de: “Vés al metge”. Pot semblar un fet aïllat i polític, no obstant això, res més lluny de la realitat. Ens posa damunt de la taula el fet que la salut mental segueix estant estigmatitzada. Segueix essent un motiu de vergonya. I no està en la nostra actualitat política amb la presència i rellevància que hauria. La salut mental segueix quedant silenciada a la recamara. I això, la converteix en un problema molt pitjor.
Els resultats de l’última enquesta sobre la salut mental dels espanyols/es publicada pel Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) és alarmant. Les dades afirmen que 6 de cada 10 persones a Espanya tenen símptomes de depressió i/o ansietat; 7 de cada 10 joves estan desesperançats per les seves expectatives de futur; el 42% pateixen problemes amb el son; més de la meitat de la població se sent cansada, sense ganes de res; i 10 persones cada dia es suïciden a Espanya. Les dades parlen per si mateixes. En aquest sentit, Jaume Padrós, president del Col·legi de Metges de Barcelona, ha senyalat que més enllà de contenir la pandèmia, actualment és necessari tenir en compte que la salut mental i la pobresa són problemes de salut pública de primer ordre. No podem apartar-los de l’agenda. Ni de les notícies.
I si la quarta onada vingués dominada per tots aquells problemes de salut mental que no estan sent atesos? Com podrà el nostre sistema públic fer-ne front? No podem seguir mirant cap a un altre costat. No es tracta d’una qüestió política; sinó d’una qüestió vital.
