Fa uns dies llegíem a #elcuerpoquesomos: “Potser en lloc d’estimar cada centímetre del nostre cos, es tracti de permetre’ns habitar-lo, tal com és, sense buscar canviar-lo, simplement deixant-lo ser.” Sembla que a poc a poc es comencen a escoltar cada vegada més veus, també en les xarxes socials i els mitjans digitals, que declaren i criden als quatre vents lo difícil i complicat que resulta estimar-nos totalment. Veus que destaquen la pressió que pot suposar per a molts l’obligació o el deure d’estimar-nos d’aquesta manera. No sempre podem estimar-nos incondicionalment, així que a vegades és suficient amb deixar-nos en pau, en permetre’ns ser, en venerar d’alguna forma aquest cos que ens dóna la vida. Sense judici cap a nosaltres. Sense maltracte. Encara que no ens agradi tot del nostre cos. Ni tampoc tota l’estona. Ser la nostra redenció, no el nostre enemic.
