Com que els trastorns de la conducta alimentària (en endavant, TCA) han estat associats a diversos mites i creences que estigmatitzen a aquells que els pateixen, hem volgut anar desmuntant-los, d’un en un. Avui ens centrarem en quelcom fonamental: els TCA no tenen un aspecte físic determinat. És a dir, el pes no determina l’existència o inexistència d’un trastorn de la conducta alimentària.
En aquest sentit, i a causa del fet que en la societat en la qualvivim, on el judici envers l’aspecte físic i/o la corporalitat de les persones és constant, hi ha hagut una forta creença que només aquelles persones que es troben en situacions greus d’infrapes són les que pateixen un TCA. Això és un gran mite. I res més lluny de la realitat, doncs tot i que amb freqüència en casos avançats podem observar a persones amb molt baix pes o bé, amb sobrepès, segons la problemàtica, la gran majoria de persones afectades per un TCA es podrien trobar en una situació de pes normal i això poca informació ens podria donar sobre el seu estat real de salut. Sense dubte, el pes és una dada que ens informa, però no ho fa d’una forma tan precisa i significativa com tendim a pensar. I aquest fet es converteix en una arma de doble fil ja que sovint ens trobem que, si el cos no coincideix amb la imatge de trastorn de la conducta alimentària que tenim a la ment, pot no tan sols passar desapercebut o de més difícil detecció, sinó que a més a més, pot arribar a ser fomentat per familiars, amics i fins i tot, per professionals de la salut.
“La imatge corporal és la imatge que ens creem a la ment sobre el nostre propi cos, és a dir, la forma en què el véiem.” (Schilder, 1935). Aquesta imatge corporal creada comporta una avaluació sobre aquesta. I el cert és que, en la majoria de pacients que pateixen un TCA existeix una profunda insatisfacció amb aquella imatge corporal i oposició a aquesta. Però això, poc té que a veure amb la realitat sobre com és aquell cos. És important combatre aquest mite o creença perquè genera unes percepcions que poden allargar el problema i generar un patiment afegit a les persones que tenen un TCA ja que poden considerar que no estan suficientment malaltes o primes per merèixer atenció i tractament. Es precís recordar doncs que, una persona pot patir un trastorn de la conducta alimentària molt greu sigui quin sigui el seu pes.
Amb tot això, volem posar sobre la taula que no sempre allò què veiem és allò que realment hi ha. Afirmant doncs que, no podem reconèixer si una persona pateix o no un trastorn de la conducta alimentària només mirant-la. Que no hi ha un aspecte físic concret que t’informa de l’existència d’un TCA. I convidar-te a tu, que pateixes, que el teu patiment no és menys greu segons la mida del teu cos. Que el teu patiment és igual de legítim i important sigui quina sigui la teva talla de pantaló.
