Un suïcidi cada dues hores. Onze morts al dia. Tres mil nou-cents quaranta-un suïcidis en tres-cents seixanta-cinc dies. Aquest any s’ha registrat la major xifra de suïcidis de la història d’Espanya. I el nostre silenci mata. Habitem una societat que estigmatitza la salut mental. Però, al mateix temps, ofereix xifres devastadores sota potents títols que lamenten totes aquestes morts que no deixen d’augmentar. Aquestes són, sense dubte, dades d’una tragèdia. Són dades d’una vergonya. Rere cada número, rere cada estadística, hi ha vides finites. Hi ha famílies en dol. Quina està sent la veritable pandèmia? L’adolescència, aquesta etapa que inevitablement sempre ha estat un moment de crisis existencial profunda, sembla que ara és una etapa potencialment mortal. El suïcidi és la principal causa de mort en els joves d’Occident. Potser aquestes notícies haurien de ser invitacions a la reflexió, tant personal com social. I tot i que, el suïcidi no deixa de ser un fenomen molt complex, on intervenen diferents causes i dimensions, el moment actual és un potent detonant. En el cas dels TCA que ens ocupen, els casos no deixen d’augmentar, així com d’empitjorar. Estem vivint una recaiguda profunda en lxs pacients que pateixen els trastorns més greus ja que, amb freqüència, la sanitat no està podent atendre de forma immendiata i, sovint, no està podent atendre ni de forma presencial. A on arribarem amb tot això? Sense dubte, comença a ser necessari que s’abordin un a un els mites que envolten el suïcidi, que la salut mental pugi esglaons en l’escala de les prioritats i recordar que tots tenim una funció indispensable. El covid no genera suïcidis, però es converteix en un potent factor de risc que, alhora, demoleix alguna de les piràmides bàsiques de la supervivència humana, com la cohesió social. O les abraçades. Tan simple i necessari com això. Prou de titulars: accionem.
