Entenem la línia de vida com un esquema temporal on consten tots aquells moments importants d’una biografia. Seria, d’alguna manera, com concretar, fer presents, aquells moments més rellevants. Només un mateix és capaç de valorar la importància dels seus propis records. Ser sobirà d’escollir què li ha marcat i com/quant ho ha fet. A SETCA hem estat treballant la línia de vida en base a la imatge corporal. En aquest sentit, vam oferir cartolines, colors i tres moments cronològics indispensables a qualsevol línia de vida. En primer lloc, la història o el passat, on la invitació és anomenar totes aquelles experiències rellevants que hagin marcat o influït en la construcció de la nostra imatge corporal. Aquelles escenes, paraules, moments. En un segon punt,el present, assumint que la història i el nostre passat no ens defineixen completament, sino que també resulta summament valuosa la nostra actitud envers el nostre moment present. En aquest sentit, i en base a la nostra reflexió, és de suma importància saber i atendre que allò que fem aquí i ara té molta influència sobre la nostra (in)satisfacció corporal. I finalment, una mirada al futur amb un regust de esperança, ja que ens permet observar com ens agradaria sentir-nos respecte el nostre cos i la nostra imatge corporal en un futur. Així com, observar tot allò que podríem fer/sentir/gaudir que ara no som capaces de permetre’ns-ho. El format de la linia de vida no està pautat. L’art va ocupar-ne el lloc principal. Vertical o horitzontal, més o menys esquemàtic, més o menys descriptiu. Al final, ens resta la bonica sensació de que més enllà del fet que l’art sana per si mateix, també s’ha aconseguit el sentit terapèutic que es buscava amb aquesta feina: doncs la simple confecció d’aquesta línia de vida ha devingut de gran utilitat i valor per construir una narrativa pròpia. Una, que ens ajuda a saber com hem arribat fins aquí, com estem ara i com volem vincular-nos i estar demà. Com escrivia Piedad Bonnett: no hi ha cicatriu, per brutal que sembli, que no amagui bellesa. Una història puntual es narra en ella, algún dolor. Però també el seu fi. Les cicatrius doncs, són les costures de la memòria, un acabat imperfecte que ens sana danyant-nos. La forma que el temps troba per a que mai oblidem les ferides.
