Si hi hagués un aparell per mesurar les emocions, fa uns dies, quan la nostra filla ens va dir que passava a l’etapa 3, l’hauríem petat ! Quanta por i impotència deixem enrere, i que valenta i lluitadora que ha estat la nostra filla.
Ara ja estem en un altre moment i ens trobem amb una noia cada vegada més empoderada, però que va passar per moments molt foscos i de molta tristor, com també nosaltres com a família. No sabem exactament quan el monstre del TCA va arribar a casa nostre, però el que si sabem és que va entrar en silenci, sense fer cap soroll i amb tota la seva força. Quan el vam tenir “clixat”, la muntanya russa ja estava en ple funcionament, i nosaltres perduts, amb molta por i angoixa. Va costar molt que la nostra filla reconeixes la malaltia, i treballar l’acceptació amb el grup i les terapeutes, va estar el punt d’inflexió per començar el camí de la recuperació. Com a família, tampoc ha estat gens fàcil, tota la nostra vida ha estat girant entorn del TCA, ni amics ni quasi família, i amb l’antena posada tot el dia; i així i tot, alguna que altra batalla la va guanyar la malaltia, i per golejada, però sempre hem intentat mirar endavant, anant pas a pas, pensant que l’endemà seria millor. I ara, encara que som conscients que hi ha camí per fer, ja hi som a la rampa de sortida. Acompanyar no és gens fàcil, però res comparable amb el patiment i la lluita que representa aquesta malaltia per qui la pateix. Per això ha estat tan important el suport del grup i el seguiment terapèutic que ha tingut a SETCA.
A totes les persones que esteu acompanyant a la nostra filla, ja sigueu pacients o terapeutes, moltes, moltíssimes gràcies; i, a les famílies, ja sigueu mares, pares o germans, moltíssima força, que el TCA sembla que arrasi amb tot, però no és així. Nosaltres ara i després de moments molt durs de convivència, estem segurs que inclús estem sortint d’aquest procés més reforçats com a família.
