Fa tan sols uns dies, el País treia a la portada un article de Patricia Gosálvez titulat “Espanya, en teràpia”. L’anorèxia nerviosa té molta presència en el citat article perquè representa una de les set simptomatolofies que més s’ha disparat després de la pandèmia. El psiquiatre Luis Rojo, cap de la unitat de Trastorns de la Conducta Alimentaria de l’Hospital La Fe de València, narra a través d’una història anònima molts punts importants del que s’està vivint. Els nous casos no deixen d’augmentar. Es converteixen en nous ingressos i llargues llistes d’espera. El nombre de recaigudes és inquantificable. Nenes de nou anys ja estan sent diagnosticades amb anorèxia nerviosa severa. Així, L. Rojo explica com el malestar generat per la pandèmia va ser un caldo de cultiu. Les condicions amenaçants d’una situació que mai havíem viscut van traduir-se en estrés. A això, se li va afegir la pèrdua de vincles socials, la limitació de l’oci i l’augment de l’ociositat, la intensificació de la vida familiar, amb els seus pros i contras, l’estrès dels pares. Senyala que va haver-hi quelcom així com una ocasió per a pensar: què puc fer per no perdre’m? I amb això, moltes persones van començar a cuidar-se i a cuidar allò que menjaven, a fer exercici, coses que van servir com a porta d’entrada per a algunes persones al desenvolupament d’un tca. Potser davant d’aquesta situació toca mirar si hi ha hagut quelcom de positiu en tot això. Juan Luis Mendívil, psiquiatra, subratlla en l’altre que sí, que hi ha quelcom positiu en que tantes persones hagin fet el crac. Així, la pandemia ha visibilitzat un problema de salut mental que ja estava allà, rebaixant el tabú que n’existia al voltant. En aquest sentit, i en paraules de Juan Antequera, la crisi ens ha permés treure’ns el filtre d’instagram. Ja no ens fa tanta vergonya sortir de l’armari emocional. Això sí, tocarà veure quant temps triguem a oblidar-ho.
Il·lustració Enrique Flores.
