Dorothea Orem, infermera, va ser la primera en definir el concepte d’autocura, descrivint-lo com un fenomen actiu, en el qual la persona utilitza la raó a fi de comprendre el seu estat de salut. Definint així, l’autocura, com un gest de consciència cap a un mateix. Actualment, amb els nostres ritmes frenètics de vida, en aquesta societat capitalista de consum, vinculem l’autocura a comprar-nos una bona crema hidratant i a passar-nos la tarda amb una mascareta facial a casa. Per suposat, que és precís i necessari cuidar el nostre cos tant a nivell extern com intern, no obstant això, i tant o més important, són aquelles cures pròpies essencials que no poden vendre’s ni comprar-se a cap tenda i que posen en el centre el fet de tenir cura de la nostra salut mental. Sovint estem tan allunyats de les nostres pròpies necessitats que ni tan sols som conscients de que allà estan, esperant ser escoltades, ateses. No hem après que l’autocura és també comunicar-nos d’una forma amorosa amb nosaltres mateixos i amb els nostres cossos, aprendre a posar límits, silenciar la veu interna que ens jutja sense pietat, prioritzar-nos, perdonar-nos, ser-nos pacients. Amb nosaltres mateixos i amb els nostres processos. Autocura és així mateix aprendre a dir no sense sentir culpa, deixar de comparar-nos, d’autosabotejar-nos, no responsabilitzar-nos dels problemes aliens i no permetre que els altres ho facin amb nosaltres. Autocura és deixar-nos de criticar constantment. Permetre’ns sentir allò que sentim i no saber, a vegades, què és allò que sentim. Sense dubte, agrair-nos és autocura. I felicitar-nos per cada petit èxit. Per cada graó. Autocura és permetr’ns ser qui som. Més enllà d’una talla. D’un cos. D’un dia dolent. O d’un lloc equivocat.
El concepte d’autocura va néixer vinculat a la salut, ja que només des d’allà, quan aquesta mancava, preníem consciència que no ens estàvem escoltant, que no estàvem cubrint les nostres necessitats més bàsiques. Els trastorns de la conducta alimentaria no són l’excepció. Perquè el nostre ésser necessita la nostra atenció en tots els seus àmbits per aconseguir viure amb plenitud. I sense dubtar-ho emetrà l’alerta que sigui necessària a fi de que puguem tornar la mirada cap endins i tornem a posar l’autocura en el centre. A nosaltres en el centre, a la fi.
Il·lustració: Júlia R.
