No hi ha cap assignatura que ho ensenyi. Tampoc ningú pot explicar-te del tot de què va ni de quin color és, doncs d’alguna manera, totxs estem en el camí. No és aquell amor que llegíem als contes. Ni tampoc aquell que vàrem veure a les pel·lícules. No succeïx de la nit al dia. I sobretot, no és estàtic. Varia. Com el clima, com els dies, com la vida. L’amor propi no sempre es porta adintre. La nostra forma de relacionar-nos amb nosaltres mateixos i amb la resta no és innata, és una forma apresa, passet a passet, al llarg de la nostra vida. Especialment, durant la infància i l’adolescència. Allà, aprenem a estimar i a estimar-NOS. Què és doncs l’amor propi? Molts van pensar que l’amor propi era estimar sempre allò que som. No obstant això, l’amor propi s’assembla més a la relació que tenim amb nosaltres. És una acceptació de qui som. Només pot originar-se prenent consciència. Treballant-se amb respecte i gratitud cap al nostre camí propi. No implica saber-nos perfectes, sino la possibilitat de reconèixer-nos més enllà de les nostres imperfeccions. Valorar-nos, tot i la seva existència. Amor propi va també de ser conscients de que quelcom ens està fent mal i no desitjar-ho per nosaltres, cuidar-nos i prioritzar-nos. Parlar-nos bonic. Ser amables amb nosaltres i amb el nostre procés. Fins i tot, amb els nostres errors. Potser també, és adonar-nos que tot allò que buscàvem a fora, que aquella sensació permanent d’insatisfacció, es porta adintre. Que només recorrent la nostra forma de mirar-nos podrem mirar. Que som el primer lloc on buscar-nos. I a partir d’aquí, començar.
