Al meu jo:
Vull escriure’t aquest text perquè a vegades és més fàcil escriure que parlar. La veritat és que no sé parlar amb tu perquè mai he intentat arribar-hi si no era per a fer-te una crítica o un retret. Les poques paraules que hem intercanviat mai han estat per a entendre’ns i conèixer-nos i ara em resulta molt difícil poder parlar-te. Em resulta bastant incòmode i maldestre. És com obrir un bagul desastre en el qual has estat apartant tot el que et feia mal i amb el que no volies conviure, i ara tractes d’obrir-ho per a treure tot el que havies guardat i intentes ordenar cada cosa en la seva prestatgeria a ulls de tots.
La veritat és que no sé ni per on començar, no perquè no vulgui sinó perquè no sé què dir-te. Em sembla trist no tenir pràcticament paraules per a tu, són 28 anys els que hem compartit i no obstant això no sé ni com dirigir-me a tu. Hem viscut moltes coses durant aquest temps i sé que mai t’he valorat gens ni mica. Vaig fer una divisió entre el meu jo interior i el meu jo físic i vaig deixar que el meu jo físic tingués una importància enorme però només per a castigar-lo i odiar-lo. Et vaig apartar del meu concepte de mi perquè no t’acceptava, no et volia i només sentia odi per a tu. Són tants els anys en què tinc consciència d’odiar-te que no crec que distin molt dels quals tenim, et podria dir que gairebé ni recordo moments en els quals no sentís que no t’acceptava. Mai has estat suficient per a mi però després de tant de temps se’m fa complicat continuar vivint amb tant d’odi acumulat. I sense voler-ho va arribar el moment en el qual vaig esclatar i vaig perdre el control de tota la situació, del meu jo interior i del meu jo físic. I sense esperar-ho m’he vist en la necessitat de reconciliar-nos. És per això que vull disculpar-me.
Vull disculpar-me per totes les vegades que et vaig mirar i només vaig veure defectes jutjant-los i culpant-te per això. Per totes les vegades que et vaig danyar intencionadament per no estimar-me. Per totes les vegades que t’he castigat no menjant o tenint afartaments. Per totes les vegades que he fet exercici físic, encara que estigués exhausta i no pogués més. Per tot el temps que vaig estar sense mirar-nos al mirall nues perquè em produïa fàstic. Per totes les restriccions alimentaries. Per totes les vegades que he sentit culpabilitat i remordiment per menjar. Per totes les comparacions amb altres cossos. Per totes les vegades que he passat hores vestint-me perquè detestava com em quedava la roba. Per tota la vergonya que he sentit per tu. Perquè no hagis estat suficient per a mi. Per no ser capaç de veure tot el que ets més enllà, que ho podries ser. Sento tot el patiment que t’he fet passar. Sento que no m’agradis. Sento no haver volgut sentir-te ni escoltar-te.
Tinc la sensació que ara estic sentint tot el que t’he fet sentir durant aquests anys. Gairebé com si fos una venjança, i suposo que és injust que ara que sento tot aquest dolor que t’he fet passar necessiti reconciliar-nos sense haver-te tingut present ni haver-me preocupat d’estimar-te durant aquest temps, i sé que és impossible de compensar tot l’odi i dolor que he projectat en tu, però de veritat, vull aprendre a voler-te. A que siguis part de mi i estar agraïda per això. A valorar-te, però sobretot a respectar-te.
Ho sento.
Espero que puguis perdonar-me.
Firmat: una de nosaltres.
