Jo

Com ets? Què sents? Quins són els teus gustos? Què et costa? Perquè estàs aquí? Què t’agrada de tu? Què no t’agrada? Què et molesta? Què vols canviar? Com funciones?…

Totes aquestes preguntes són preguntes que abans de començar el tractament no m’havia plantejat mai en serio, o fins i tot ni s’havien passat pel meu cap. Sempre he pensat que són una de les raons per la qual m’agrada estar aquí, sabeu? Perquè si no ho hagués viscut, si no hagués passat per això sé que no em coneixeria ni tant sols una quarta part del que m’arribo a conèixer ara.

I va haver un moment on ho vaig entendre. Vaig entendre que tot aquest coneixement era el motiu pel qual estava allà i que era molt més important que menjar, recuperar pes i no fer esport. Vaig començar a plantejar-me, a preguntar-me, a fixar-me en mi: què em feia sentir bé? Què em feia por? Com era? Vaig veure que l’objectiu real anava en coneixes a un mateix, canviar les conductes que no li anaven bé, descobrir-se i agradar-se.

I per mi era una putada. Com començar a fer-ho si no m’agradava absolutament res de mi? Si no tenia res d’especial? Si podia desaparèixer i no passaria res? Realment, no creia que arribar a no pensar això pogués ser real. Bé, de les altres ho creia però de mi? 0.

Tot i així vaig començar a escolar el que em deien, volia fer-m’ho meu, també a treballar-me i a plantejar-me. Vaig descobrir com funcionava. Alomillor no m’agradava res de mi però hi havia factors externs que em feien sentir bé i això es va convertir en el meu motor. I sincerament, em vaig acostumar a viure així, depenent de tot menys de mi.

És per això que ARA, a dia d’avui, em sorprenc a mi mateixa tenint un pensament positiu respecte mi mateixa. Un pensament real i no d’aquells que m’havia aprés, no d’aquells de la llista que es deia “coses positives en mi” i que mai em vaig arribar a creure per molt que volgués. Em sorprenc pensant coses per mi mateixa i no perquè “haig de dir la meva opinió, ho tinc de compromís, és el que sé que he de fer,… ”.

I no us mentiré, no sempre és així, també tinc moments en els quals vull marxar molt molt, molt lluny de mi i no tornar mai més, que de repent em sento petita, sola, insegura i que no veig res bo del què faig, què no tinc res especial,… Però són menys. Molt menys.

Sóc jo, i sóc jo amb totes les meves coses que em fan ser-ho. I sóc jo com ell és ell i l’altre és l’altre. I diré la meva opinió perquè la crec i faré el que sento perquè per algun motiu ho estic sentint.

Tinc la meva manera de fer les coses, les meves costums, les meves bromes, la meva manera de parlar, de riure, de mirar,… Tot em fa ser jo i ja no és per res insuportable. També mentiria dient que mai m’he sentit còmoda amb mi. Fins fa poc podria afirmar, sense dubtar, que no volia ser jo. Ara bueno, m’ho pensaria més. Perquè realment cada vegada vull ser més jo. I vull ser més jo de veritat, no perquè em toca dir-ho.

Si te ha interesado, compártelo!