como empieza la anorexia

Testimoni pacient d’anorèxia. Com comença tot

No recordo molt bé com va començar tot això, el que sí recordo és que des de petita sempre m’ha costat molt menjar, però no per pensaments ni res, només perquè no m’agradava gairebé cap menjar i no m’agradava menjar. Em costava molt menjar-m’ho tot,  la meva mare em
deia “si no t’ho menges no podràs fer això o això altre”. Normalment trigava moltíssim a menjar i sempre aconseguia deixar-me alguna cosa.
Tirava el menjar, feia boles amb la carn i m’aixecava i també les tirava, li donava el meu menjar a la gossa, posava menjar  meu en els plats dels meus pares sense que s’adonessin… i mil coses més, sempre per evitar menjar. Recordo que el que més em costava menjar eren els llegums, la carn, la fideua, la paella, algun tipus de peix, etc. Tinc records de no poder anar a algun lloc com la Festa del Super 3 per no acabar-me una fideua. Al col·legi sempre acabava l’última al costat de dos nens més, sempre intentava tirar el menjar o donar-la-hi a un company, ja que el menjar estava dolentíssim.

També recordo que a l’estiu em comparava amb la meva veïna perquè ella era molt prima i jo tenia les cames molt gruixudes, però en aquest moment jo tenia uns 7 anys i no li donava tampoc molta importància. En el col·legi mai li agradava a cap nen, només a algún i sempre eren els lletjos i els que no m’agradaven. Els macos sempre volien a dues noies de la meva classe, de les quals era molt amiga però tenia enveja d’elles, N i D. Elles sempre anaven amb nois, en canvi a mi em feia molta vergonya parlar amb ells.

Des que vaig canviar de col·legi als 6 anys vaig tenir molts problemes amb les amigues, moltes vegades em deixaven de costat i m’insultaven i això em feia mal. Quan arribava a casa sempre plorava perquè deia que no tenia amigues i que totes m’odiaven. La meva mare deia de canviar-me de col·legi però jo no volia per la por a conèixer nova gent i que em rebutgessin també.

A segon de primària va arribar D., amb ella pràcticament ni m’ajuntava perquè hi havia com dos grups, així fins que va arribar tercer. Jo era molt amiga de N. i ens vam apuntar a fer jockey i D. es va unir. Passant el temps els seus pares (de N. i de D.) i els meus es van començar a fer molt amics, igual que D. i N. Això m’afectava molt perquè era l’única amiga amb la qual realment m’ho passava bé i confiava en ella, i vaig veure a D. com un obstacle per a la nostra amistat, així que la vaig agafar mania. Em portava molt malament amb ella perquè veia que era una nena feble que m’estava apartant de la meva millor amiga. I N. en comptes de separar-nos ens manipulava més perquè li agradava que ens baralléssim per ella. Fins que a sisè ens vam adonar, D. i jo, que N. ens manipulava i ens ajuntem també amb K.

Després a primer de l’ESO em vaig haver de separar d’elles perquè cadascuna va ser a un institut diferent. En sisè vaig començar *básquet i per tant vaig seguir encara que també ho passava malament perquè moltes de les noies em criticaven i es burlaven de mi dient-me: que era lletja, que era dolenta jugant, que tenia el rostre pàl·lid, que m’empanava molt, que estava *rellenita… Això m’ho deien davant de mi però xiuxiuejant o quan m’anava del vestuari les escoltava criticant-me. Ho volia abandonar però vaig continuar cap a davant, Des que em vaig canviar de col·legi als 6 anys vaig tenir molts problemes amb les amigues, moltes vegades em deixaven de costat i m’insultaven i això e, feia sentir fatal. Quan arribava a casa sempre plorava perquè deia que no tenia amigues i que totes m’odiaven. La meva mare deia de canviar-me de col·legi però jo no volia per la por a conèixer nova gent i que em rebutgessin també. Vaig continuar fins que moltes de les quals em criticaven es van canviar d’equip i les que es van quedar que també em criticaven (T., R., K. i B.) em vam anar coneixent cada vegada més fins a portar-nos súper bé. Un dia els vaig dir el que em criticaven i que ho passava molt malalament i no ho van negar, fins i tot ho van admetre rient-se.

A primer de l’ESO em preocupava del meu cos i deia que estava grassa però no deixava de menjar, solament tenia el pensament que a básquet ho
cremava pràcticament tot. Com vaig començar en un nou institut vaig haver de fer nous amics, record que em va costar molt fins que en una optativa de francès vaig conèixer a N. N. és una noia que estava grassoneta i que molts nois es burlaven d’ella per darrere, quan la criticaven davant de mi la intentava defensar i deia altres qualitats bones que tenia com que era graciosa, extrovertida, molt simpàtica… Arran de N. vaig conèixer a B., ja que al col·legi anaven juntes per tant ja es coneixien. B. també era una noia grassoneta per tant pensava que els nois no es fixarien mai en mi perquè anava amb noies grasses i em va començar a agafar la por que jo estava com elles ja que quan anàvem a qualsevol lloc, com per exemple al cinema agafaven un bol gran de crispetes cadascuna, llavors a mi m’incitava a agafar un també però sempre acabava agafant el mitjà per sentir-me menys grassa que elles. A l’hora del pati pràcticament cada dia es compraven a la cantina chuches, patates, palmeres de xocolata… Jo de vegades també però després em sentia malament.

Quan vaig començar segon, després de nadal vaig començar a obsessionar-me que havia menjat molt i que s’apropava l’estiu: anar
a la platja, piscina, temps d’anar amb menys roba. Així que vaig començar fer la meva operació biquini al costat de les meves companyes de bàsquet. La dieta es basava en no menjar chuches ni brioixeria, però jo vaig decidir menjar cereals integrals, llet sense colacao ni sucre, una fruita o barrita per “aprimar” per berenar o simplement ni berenava… I clar, després tenia entrenament 3 dies a la setmana i de vegades em marejava o em feia mal el cap, llavors em preguntaven si havia berenat alguna cosa i jo sempre deia que sí encara que no ho hagués fet.

Quan va arribar l’estiu em seguia veient grossa per això no volia anar gairebé mai a la platja o a la piscina, perquè tenia vergonya del meu cos, sobretot tenia complexe de les meves cames. Quan portava biquini sempre amagava panxa. Al juliol, vaig anar 10 dies de campament i allá vaig aprofitar per no menjar tant i com fèiem molt exercici ho cremàvem pràcticament tot. Allà la primera nit vaig conèixer a un noi, un any més gran que jo, em va agradar, però tenia molta vergonya i quan parlava amb ell em posava a tremolar o no sabia què dir i fins i tot quequejava. Però vaig veure que aquest noi al final l’única cosa que li interessava era embolicar-se amb mi i ja està, perquè em veia com una nana que no sabia dir no. Al final no va passar res perquè un altre noi amic seu va començar a tontejar amb mi i ell va passar de mi. Això em va fer sentir moltalament perquè el que m’agradava era ell i no el seu amic, però li vaig seguir el rotllo a l’amic encara que no volia que passés res entre nosaltres. Em vaig sentir bé totejant amb ell perquè sentia que algú s’havia fixat en mi, cosa que mai havia passat. Va acabar el campament i tampoc va passar res amb aquest.

A meitats de juliol, N., la meva amiga de classe, em va convidar a passar 10 dies amb ella i els seus pares a l’estranger. Allí ja no em preocupava tant el meu pes ja que em sentia bé pel fet d’haver-li agradat a algú i perquè em sentia més prima. En aquest viatge em vaid descontrolar molt amb el tema menjar, però no li donava importància. Anàvem de restaurant a restaurant i com és normal només menjàvem pasta, gelats, pizzes… No menjàvem gens de fruita ni verdures. A més la família de N i N són de menjar molt i clar quan no menjava com ells em deien: “va menja més que no has menjat gens…” Llavors feia cas i menjava més.

Quan vaig tornar a la meva casa em vaig pesar i vaig veure que m’havia engreixat uns 4 quilos i això em va fer sentir fatal, em tornava a veure grassa. I a l’agost vaig passar una setmana al poble dels meus avis, allá vaig començar a restringir una altra vegada, i com eren les festes
no parava quieta i anava a dormir a les 6 o així perquè tots els joves estaven de festa ja que com és un poble, és com més lliure. Amb les noies
que anava totes eren molt grassonetes menys una i al seu costat em sentia com si fóssim les reares i els nois ni se’ns apropaven i moltes vegades cridaven. “grasses! Vaques aneu a pasturar pel camp a menjar dònuts!” i coses així. Aleshores jo m’incloïa en el que em deien.

Passat l’estiu, la meva mare va trobar un treball de cuinera, llavors no estava a les hores de menjar, només estava amb la meva àvia. En els menjars tirava tot el menjar que podia perquè com em sentia grossa i a més la meva àvia és de cuinar plats molt potents i amb molt menjar i això m’atabalava moltíssim. No m’acordo molt bé com, però vaig començar a vomitar després de cada esmorzar. En el desdejuni només bevia llet i menjava cereals integrals, els *tentes els tirava o els hi donava a una amiga meva, l’esmorzar m’ho menjava gairebé tot i després ho vomitava, els berenars de vegades no les feia i unes altres se’m *descontrolaban, o sigui, que menjava molta brioixeria, galetes, molts gots de llet amb *colacao i sucre… i després també ho vomitava i en els sopars menjava “normal” i sense vomitar-ho després. Encara que de vegades havent sopat deia de fer jo la cuina i em posava a menjar molt. Cada vegada que em pesava, unes vegades pesava menys, altres més, però gairebé sempre seguia igual i això em frustrava moltíssim perquè jo només el que volia és tornar a tenir el pes que tenia abans d’anar a Itàlia, però no ho aconseguia.

I per fi va arribar l’estiu encara que jo ho vivia amb desesperació perquè venia l’època d’anar amb menys roba. Jo el de vomitar l’hi vaig dir per primera vegada a la meva mare al desembre perquè no em semblava del tot normal, però quan l’hi vaig dir ella no va saber com reaccionar i jo li vaig prometre que no ho tornaria a fer, però no ho vaig aconseguir. Quan va arribar el juny vaig decidir no tornar a vomitar ja que no aconseguia baixar de pes, però llavors em vaig posar a restringir molt. Molts menjars me les saltava quan deia que tenia un menjar o sopar amb les meves amigues, els berenars no les feia…

Al juliol vaig tornar a anar al campament de 10 dies de l’any anterior, però aquesta vegada va ser més estricte el restringir i les activitats eren també més dures. Jo no menjava gens, pràcticament ho tirava gairebé tot o l’hi donava a les companyes amb l’excusa que em trobava malament o que no m’agradava. Ningú em preguntava ni s’estranyava i això em va agafar més seguretat i també perquè hi havia dues noies més que tampoc menjaven molt perquè no els agradava el menjar. A meitat de setmana ens van reunir els monitors a les 3 i ens van dir si teníem algun problema perquè s’adonaven que no menjàvem, però vam dir que no. Però ens van dir que ens controlarien però sense que s’adonessin ho vaig seguir fent. Quan anàvem al riu o a la piscina no em banyava ni em treia la roba. I quan m’obligaven em posava a prendre el sol amagant la panxa i d’esquena.

Li vaig començar a agradar a un noi però *yono m’ho creia pensava que era impossible perquè en el campament hi havia noies més maques, primes i simpàtiques que jo. A través del seu cosí al final vaig decidir tenir alguna cosa amb ell. A mi m’agradava molt però tenia por i vergonya perquè mai havia estat amb un noi. Al final ens vam embolicar, em vaig sentir còmoda però alhora estava súper nerviosa i escoltava com una veu dins meu que em deia “ ho estàs fent malament” i com em tocava una mica també escoltava “t’està tocant la panxa i el cul, notarà que estàs molt grassa i t’agafarà fàstic…” Estava molt insegura i tenia por que rigués de mi després amb els seus amics… Quan vaig tornar del campament jo no m’atrevia parlar més amb ell i a dir-li si volia una mica més i ell tampoc em deia res. Llavors vaig pensar que ja no li agradava i em sentia utilitzada, com si per ell hagués estat una noia més que apuntar en la seva llista. La veritat és que ho vaig viure molt malament però em vaig tirar totes les culpes per ser tan covard i no haver-li dit res del que volia, em vaig penedir moltíssim.

Seguia restringint i cada vegada que em veia més prima em sentia millor. Fins que vaig anar 5 dies amb una amiga a la seva casa, allá em seguia
preocupant pel meu físic i em vaig atabalar bastant perquè la seva família era de menjar molt i de menjar molta carn arrebossada, pasta, dolços… En l’esmorzar i el sopar menjava el que em posaven i en el berenar i el desdejuni menjava bastant perquè em veia com pressionada per la seva banda. Passats els 5 dies ens vam anar a casa d’una altra amiga, cridada B. A la seva casa eren de menjar tot el contrari que a casa de N. Ells menjaven molta verdura, molta fruita i poques quantitats, damunt jo em posava el que menjava.

Com em sabia molt greu haver menjat moltíssim a casa de N., a casa de B. pràcticament ni menjava i sempre estàvem caminant, pujant costes… Hi havia una piscina comunitària de tot el poble on anaven tots els seus amics i amigues d’allí, jo no em banyava ni em llevava la roba perquè estava molt insegura i veia que les altres noies estaven més primes que jo. A més també estava la cosina de B, de la qual jo li tenia moltíssima enveja perquè era molt prima, maquíssima, m’agradava la seva forma de ser i damunt el noi més maco i el que m’agradava anava darrere d’ella. Per això volia ser com ella i intentava menjar sempre menys que ella i fer tot igual que ella. Ara que m’adono penso que aquesta noia pot tenir anorèxia igual que el seu germà i potser la seva mare perquè mengen poquíssim i estàn tots molt obsessionats amb el seu físic, però no estic segura.

Una de les nits vam fer un botelló i era el meu segon botelló. Aquesta nit no vaig menjar gens i damunt em vaig prendre un ibuprofeno. Vaig beure massa i això em va fer senti molt malament però li vaig agafar el gustillo perquè vaig deixar de costat la meva timidesa i
semblava que a tothom li caigués millor. Però després, pel poc que recordo vaig començar a plorar i a deprimir-me. Més tard vaig vomitar, em vaig provocar el vòmit i no parava de dir que era bulímica, unes noies que no coneixia de res em van ajudar molt. Ho vaig passar realment malament perquè gairebé m’agafa un coma etílic i tenia molta por de morir. Al final tot va sortir més o menys be. Abans de ficar-nos al llit vaig parlar amb les meves amigues i els vaig explicar una mica el que em passava, però elles es van quedar paralitzades.

Quan vaig tornar a casa vaig tornar a restringir molt, ja tirava gairebé tot i em controlava molt amb el tema menjar, més que gens aprofitava que la meva mare estigués treballant. Després es va posar molt malalta i va passar dos dies a l’hospital, aquests dos dies vaig aprofitar per no menjar gens, ja que la meva àvia no s’assabentava. Quan es va recuperar va tornar a treballar però em va enxampar un dia vomitant perquè vaig menjar una mica més que els altres dies i vaig veure que havia engreixat, però li vaig tornar a dir que no ho faria més i que només va ser un petit “desliz”, però va demanar hora per al metge. Quan vaig ser al metge li vaig explicar el que feia però li vaig dir que ja no. Llavors em va dir si torna a passar et buscarem ajuda, però va demanar anàlisi igualment.

A classe ens havien barrejat amb altres grups, llavors vam fer “noves amigues” amb N i B. Una d’aquestes noies es diu M. i és molt prima
i menja moltes chuches, patates, galetes, brioixeria… I a mi em deprimia molt que en grup hi hagués una més prima que jo perquè anant només amb N i B com era la més prima semblava ser més prima del que era o almenys em donava aquesta sensació.

Cada vegada que menjava menys em sentia millor perquè em veia de vegades més prima i quan veia que la bàscula baixava sentia alegria. En aquest moment vaig haver de deixar el básquet per problemes d’entrenadors i això la veritat és que em va sentra molt malament perquè era un lloc on m’esplaiava jugant i a més cremava calories. I els nois de classe em deia “*Ui apunta’t a algun esport, que t’estàs tornant vaca, cuidadín…” Jo aquests moments callava però sabia perfectament que tenien raó. Llavors vaig decidir restringir més: per esmorzar, un grapat de cereals, tirava la llet, menjar, tot ho tirava i el que menjava ho vomitava, berenar no berenava i sopar gairebé tampoc sopava perquè el que podia ho tirava.

Em vaig començar a interessar per saber fer el menjar ja que això ajudava a controlar també. La meva àvia estava ingressada i per tant la meva mare passava les tardes després del treball amb la meva àvia. Jo estava sola en els esmorzars, ja que el meu germà arribava sempre quan jo m’anava. Perquè pensés que havia menjat tacava el plat de menjar. Em pesava cada dia més d’una vegada, quan veia que aprimava em sentia molt alegre, quan engreixava em frustrava i això em feia restringir més encara, i si em mantenia també volia restringir més.

Però el problema era quan em mirava en el mirall: de vegades em veia bé, però moltes altres no veia cap altra diferència, fins i tot em veia més grossa encara que la bàscula posés el contrari. Els nois ja no em deien que m’anava a posar grossa, sinó tot el contrari “S, estàs molt maca
des que vas deixar el básquet” Això em feia tirar cap a davant i augmentava la meva obsessió.

Després va passar el de la meva àvia amb l’ambulància, a l’hora de tornar a casa. Llavors la meva mare va haver de deixar el treball i això va fer que estigués més atabalada perquè estava més damunt i em costava deixar, amagar més menjar que abans. Per això vaig començar amb l’exercici, primer vaig començar amb córrer, amb moure’m molt, caminar més del compte i fer abdominals i flexions. La meva mare no s’adonava del de l’exercici.

Així vaig continuar fins que van arribar el nadal, època en què es menja més i es mengen torrons, bombons, *neulas, menjars potents… Així que
vaig decidir cuinar amb la meva mare i per sort aquest any només ens van donar un lot petit i no hi havia ni un torró que m’agradés, això va fer que em costés menys no menjar. La meva mare es va començar a adonar que estava més prima i que no menjava gairebé gens, però quan m’ho deia l’hi negava. Aquestes setmanes no em venia de gust fer gens i estava molt cansada. En totes les vacances de Nadal només vaig sortir un dia amb les meves amigues per veure la cavalcada de Reyes.

Quan abans quedava amb les del *básquet i em deien que estava *másdelgada jo ho negava però per dins em sentia bé, m’agradava que m’ho
diguessin encara que jo no m’ho creia. Jo vaig continuar igual fins a un moment en què gairebé em desmaio i que em trobava realment malament. Jo en aquest moment em vaig espantar molt i em va agafar la paranoia que m’anava a morir i que no podia continuar així. Així que vaig explotar i l’hi vaig explicar una mica a la meva mare el que feia. Ella va decidir demanar hora per al metge per demanar ajuda. Però fins a la visita al metge jo seguia amb el mateix i intentava pesar cada vegada menys perquè en el mirall no veia cap canvi.

Quan va arribar la visita al metge ens va enviar a un centre, però en aquest centre només hi havia nois amb problemes de tot tipus: agressius, depressius… Jo allí em sentia rara, em van dir que si baixava el meu pes durant un mes hauria d’anar tot el dia. Però al principi només anava a menjar i a berenar. Estava controlada per una infermera, T. però a l’hora de menjar ella menjava amb els psicòlegs en una taula i jo amb els altres nois en unes altres. A T. la torejava com podia, tirava el menjar sense que em veiessin, li donava a una companya que era grossa i menjava molt… el berenar me la menjava perquè estava T. al meu costat. Tot era molt estrany i em sentia marginada perquè tots parlaven de mi a les meves esquenes. La següent setmana S. es va posar malalta així que el berenar no me la menjava. Al sopar pràcticament ni menjava, el desdejuni tampoc i el tingues-te no m’ho menjava.

L’últim dijous que vaig estar allí vaig conèixer a una noia que va venir nova al centre, també amb anorèxia. Ella era molt maca, estava primíssima i li tenia enveja. Em vaig sentir molt a gust parlant amb ella perquè em comprenia i feia pràcticament el mateix que jo i això em feia sentir que no era tan rara.

Aquest mateix dia la meva mare em va portar a un nou centre, aquest, *SETCA. Vaig fer una petita teràpia amb R. i L. i aquest lloc no em va agradar gens perquè ho veia molt estricte i dur. I des del primer moment em vaig adonar que aquí serien més exigents i estaria més controlada però tenia la petita fe que a casa podria lliurar-me. Però la meva mare es va tornar el doble de dura i feia que tot el que em passava no li importava, fins i tot m’ignorava i això em va fer molt dany a part de sentir impotència. Però bé, ara segueixo aquí “lluitant” encara que no ho veig del tot clar.

Continuació del testimoni

Doncs ara de moment ja he deixat de fer esport. Crec que estic malalta però encara em costa veure que estaré millor sense l’obsessió, ja que
penso que sense aquest control em vaig a *descontrolar molt amb el tema menjada, ja que abans em feia *atracones. A més no confio que aquí em controlinel pes perquè no augmenti molt, diuen que si em passo del pes normal em controlaran però jo no vull arribar a aquest extrem. Necessito estar controlant perquè així no m’engreixo i em sento millor estant més prima perquè penso que així els agradaré més als altres (més pensant en els nois) i al meu. I és que estant prima em sento més segura i tranquil·la perquè els meus complexos quan vaig amb gent disminueixen, em sento algú. Sé que sóc superficial en aquest aspecte, jo als meus amics no els valoro pel físic però als nois sí. Sempre m’ha agradat ser una altra persona i intentava semblar-me a una noia que té un any més que va al meu col·le perquè veig que ho té tot encara que no m’agrada que sigui tan creguda i superficial (encara que superficial sí ho sóc una mica, però quan conec a la persona ja no importa
el seu físic).

Aquí en el centre em costa obrir-me a les companyes i amb les terapeutes però a poc a poc vaig intentant agafar-los confiança. Penso que les companyes es van a burlar de la meva, em fa vergonya explicar-los les meves coses, penso que no els interessa el que em passa… En el centre em sento inferior que totes perquè no tinc cap qualitat i penso que sóc menys important. Em sento a gust ara més o menys en el centre però igualment estic molt tibant.

En aquest moment estic treballant cos i menjar, m’està costant molt ja que li estan tallant les ales a la meva malaltia pertot arreu i això em dol. Com encara no ho veig del tot clar, que sigui dolent per a la salut, em costa dir tota la veritat. Encara que al cap i a la fi tot surt.
Ara no puc fer gens que incrementi la meva obsessió: no tirar menjar ni amagar-la, no fer exercici, no moure’m tant, no pesar-me, quedar-me
havent sopat mitja hora en el saló, no mirar pàgines *anoréxicas… Això està sent molt dur perquè no atur de menjar i cada dia em veig més grossa i necessito fer exercici o tirar menjar per compensar però estic aguantant perquè en el fons em vull guarir però no ho vull passar malament. És que sento que quan surti d’aquí vaig a tornar a controlar, m’espanten les recaigudes però alhora vull tenir-les però sense que ningú se de compte. Em preocupa la meva salut però com tampoc ho veig li llevo importància, com que tinc la tensió i les pulsacions baixes, falta de calci, estar sense regla.

Cada vegada estic tenint més consciència però hi ha alguna cosa que m’ho impedeix. Cada vegada estic una mica menys obsessionada però l’obsessió segueix allí, i depèn del dia em surt més o menys. Penso que estic millor fora d’aquí perquè des que vaig començar el tractament estic més atabalada, angoixada, trista… Però ara vull fer veure a la gent que em vol que estic ben perquè no sofreixin tant. Encara que em costi, i ara està parlant la petita part de S, vull sortir d’aquí i com més aviat millor, però guarida.

Si te ha interesado, compártelo!

    Leave a Reply

    This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.