Testimonio paciente anorexia (parte I)

Barcelona, 10 de gener a 2013

Fa dies que volia parar-me a escriure i compartir una experiència vital que estic vivint actualment i com, m’ha dit avui una pacient, la vida és això, experiències.

Tinc un treball que m’apassiona però alhora em remou molt. Tinc una pacient (per confidencialitat li canvio el nom) que es diu Tere. Té 26 anys i el dilluns li van dir que ja no hi havia res més que fer, cap tractament ha funcionat amb ella i no li queda un altre camí més que el de la mort.
Quan t’ho diuen en la passada d’infermeria et quedes molt xocada, més quan fa temps que conec a la Tere ja que fa 4 anys que lluita contra el càncer. Però més impactada et quedes quan entres a l’habitació i et trobes una noia jove, infermera com jo, que recentment acabada la carrera li diagnostiquen un tumor en el còlon i que des de llavors no ha deixat de lluitar. Et parla amb una serenitat esgarrifosa, no està enfadada amb el món, està descol·locada. Considera que és injust, que li queden moltes coses per fer, que és molt ràpid, que no podrà viure més aniversari de la seva neboda… s’acabava de comprar un cotxe, tenia uns 500€ en roba que encara havia d’estrenar, està repartint les seves coses… el temps se li va de les mans i se sent impotent. La seva mirada reflecteix por. Em diu que vol que la dormi, que vol que el seu cap deixi de pensar i de donar-li voltes. La Tere és plenament conscient de la seva malaltia, del seu procés i de la seva ràpida deterioració. Tem el final de la vida, alhora ho desitja. Ho expressa cada vegada que entro jo a l’habitació a les tardes. Al matí les doctores li proposen l’opció de calmar-la ja que ella és el que em demana a mi i llavors es tira enrere. Parla davant de la seva família amb claredat, sense embuts. Avui deia que li venia de gust anar a la dutxa, la seva última dutxa em comentava…

Aquesta situació em commou per dins, em fa pensar en el que som i en el que podem arribar a ser. Quan la Tere marxi, ningú la recordarà per si portava una talla x de pantalons o tenia un tipus fantàstic. De fet ella em va dir que portava una 32 i diu “mira ara, estic deformada”. I la seva família, els seus amics, tots segueixen al seu costat. Què se’ns queda amagat darrere de tota aquesta façana? Què és el que realment volem demostrar?

La Tere té por a morir i jo tinc por a viure.

Ara entenc al meu pare quan em diu que els altres no m’importen quan no menjo bé o em faig mal físic, fins i tot m’odio fins al punt de voler ltreure’m la vida. Veig el sofriment dels pares de la Tere, la mirada perduda del seu xicot, la desolació de la seva germana bessona. Jo no penso en el meu al voltant quan no faig les coses com toquen, quan m’aïllo i només m’interessa veure’m bé físicament per acceptar-me. En aquests moments haig d’obrir els ulls com  plats i veure més enllà. La vida passa, vulguis o no vulguis el temps segueix el seu curs i topar-me amb la mort de front em fa pensar: què estàs fent amb la teva vida ara? ni ahir ni demà. El passat no pots canviar-ho, només pots aprendre d’ell i el demà és desconegut per tots. Malgrat que sigui passat, em sento molt malamaent. Tornant de treballar he tingut un flaix dels que feia moltíssim que no tenia amb el cotxe. He visualitzat que tenia un accident provocat per mi mateixa ja que donava un cop de volant i queia a la gran via des del pont. Què m’ha portat a això? pot ser que l’anorèxia no em mati físicament però em mata mentalment. Si t’ho pares a pensar són les 24h ficada en un cos que rebutges, un cos en el qual no estàs a gust perquè penses que no es  comportarà com la resta. Penses que ets especial i que engreixaràs i que t’odiaràs més del que t’odies ara. La gent no marxarà del teu costat, seràs tu la que t’aïllis perquè no voldràs que ningú vegi una cosa tan horrorosa com tu mateixa. És això normal? Tu veus a la Tere i quan et mira als ulls demanant un consol, una mirada de complicitat, d’aconsellar que gaudeixis la vida tot el que puguis… respon-li amb aquestes paraules… la vida és un regal i estic lluitant per aprendre a viure-la. Miro enrere i veig foscor, miro endavant i veig una mica de llum, i cap allà estic caminant. Amb moltíssima dificultat perquè estic deixant enrere una part de mi que ha conviscut amb mi tota la vida. Estic morta de por, però no puc malgastar la vida d’aquesta manera, vull que quan arribi el meu moment real del final de la vida, poder mirar enrere i somriure, ara miro enrere i ploro.

Tinc 24 anys i estic combatent una malaltia que ha passat de ser la meva fada padrina a ser la meva assassina. Em sap tan malament el dany que he pogut fer a la gent que m’estima. Estic cansada, el meu cos ha dit prou en diverses ocasions, és hora que ho escoltis i que escullis el camí a seguir, el camí feia tenir-te a tu mateixa i deixar de costat el viure per i per a l’altre. Em sento perduda i desubicada. No entenc per què haig de passar per això, potser la meva vida ha estat un teatre? no entenc res. Què he fet fins ara? per què si miro enrere dol? La vida són experiències com bé he dit al principi, la meva experiència fins ara és que o vius per a tu o veus la vida passar.

Me’n vaig a dormir, he passat una estona agradable escrivint i em ve de gust compartir-ho amb vosaltres. Gràcies.

————

Llegir Part II del Testimoniatge>>
Llegir Part III del Testimoniatge>>

Leer Parte II del Testimonio>>
Leer Parte III del Testimonio>>

Si te ha interesado, compártelo!

    Leave a Reply

    This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.