Nadie es quien quiere ser, testimonio de una paciente

Testimoni d’una pacient: Ningú és qui vol ser

Sento que el món ja no és el que era, sento que tot ha canviat i que ningú és realment el que vol ser. Fins a quin punt la societat ens ha canviat? Fins a quin punt sabem què és el que estan fent amb nosaltres? M’agradaria tornar enrere i poder canviar el que ara no funciona. M’agradaria poder ajudar a aquelles persones que són víctimes de la societat capitalista i sense moral. Podríem criticar-ho tot però prefereixo centrar-me en un tema que a mi, personalment, em fa molt de mal.

He vist noies cridar, plorar, fer-se mal, mentir, morir-se mentalment… davant del menjar, de la roba, de la gent del carrer, a la platja i a una gran quantitat de llocs més i situacions molt diferents. Com hem arribat al punt de tenir persones en aquest món que no tenen menjar i d’altres que no en volen? Perquè no en volen les que en tenen i perquè no en tenen les que en volen? No penseu que és estrany? No creieu que va en contra de la humanitat i del que som en realitat?

És realment complicat i simple. M’explico.

Les botigues, les farmàcies, els supermercats, els anúncis, les models, els dissenyadors, etc promouen un model de bellesa malalt. Pensareu que això ja ho sabeu. Però realment se sap com pateixen aquelles persones que són víctimes d’aquests models de bellesa? Se sap fins a quin punt pot portar a una persona seguir aquest model?
Des de qui deixa de menjar fins a qui perd el contacte per complet amb el món i es tanca en un món de soledat i obssessió.

Els trastorns de la conducta alimentària no són només causa dels anuncis ni de l’ideal malalt. Hi ha molts altres motius però els qui formem la societat, per tant tots, som els qui acabem acceptant aquestes situacions.

L’anorèxia i la bulímia són dos trastorns de la conducta alimentària que són vistos com a malalties superficials però la realitat no és aquesta. Les persones podem arribar a aquests extrems a causa de molts motius i els qui ho pateixen poden ser o no superficials. És cert que el que es veu des de fora és només una part de tota la malaltia. Podríem dir que és com un iceberg, es veu la punta que sobresurt però no tot el que hi ha per sota.

La gent en general creu que aquestes malalties són per cridar l’atenció i no s’acaba d’entendre el perquè de la malaltia. Si som realistes tots volem ser estimats i poder ser nosaltres mateixos però no tothom sap com es fa i menys si ningú ens ensenya. Per tant siguem comprensius amb les persones que pateixen aquesta malaltia perquè podries ser tu, la teva mare, la teva germana, el teu pare, el teu germà, un amic, una amiga, cosí, cosina, parella, etc. Siguem comprenssius i lluitem en contra de tot allò que fa que la nostra satisfacció corporal sigui nul·la.

La societat ha arribat en un moment en el que es premia l’ideal malalt de bellesa. Antigament els ideals eren molt diferents i ara ens fan creure que estar als ossos és bonic, és igual a felicitat, estar extremadament prim s’entén que és igual a èxit, a bellesa, etc. Ens fan donar importància als greixos que són realment necessaris pel nostre cos, ens fan pensar que les persones primes són felices quan en realitat el cos, si no fos per la metixa societat que li dona tanta importància, no té RES a veure.

El cos ens fa viure, ens fa sentir, gràcies a ell podem moure’ns, riure, plorar, respirar, saltar, ballar, cridar, menjar, disfrutar, etc. Hem oblidat el que és important. La felicitat de la vida, conèixe’ns, estimar-nos, saber estimar, entendre’ns, entendre els altres, escoltar i saber escoltar, parlar, comunicar-nos, crear-nos objectius i cumplir-los, animar i transmetre felicitat a la resta del món, recolzar i entendre que els humans necessitem amor, amistat, companyia, tristesa, felicitat, etc.

M’encantaria que puguèssim entendre tot el que és el cos i posar-lo al seu lloc. Mirar el nostre voltant i veure que el cos és simplement la carcassa i que si tots posem de la nostra part podem acceptar que la gent és com és i que els greixos són necessaris. Que tot el que importa és menjar sa, menjar tranquil i sense necessitat d’aprimar-nos ni de restar ni sumar calories. No us pregunteu què passaria si mengèssim tots els productes baixos en greixos exclusivament? No creieu que el cos acabaria malalt?

Espero haver despertat un interés en millorar la nostra societat i un interés en ajudar-nos a tots perquè els trastorns de la conducta alimentària no entenen en edats, sexe, professions, etc. Et podria passar a tu. Ajudem-nos.

Si te ha interesado, compártelo!