TCA, més enllà del menora i el cos

2 de juny

Dia Mundial d’Acció per als Trastorns de la Conducta Alimentària (TCA).


La meva àvia pensa que “vull estar en forma” i que “m’agrada seguir la moda”, que “soc molt previsora i m’agrada tenir-ho tot controlat”, que “tinc les meves rutines”…

També es pensa que gaudeixo molt del menjar i que de tant en tant m’entra la gola.

Jo també vaig intentar convencem de que això era el que estava passant.

Tot això no és veritat.

Quan era una nena no m’estimava i, a vegades més i a vegades menys, m’era difícil anar a l’escola. No entenia les meves emocions ni els hi donava espai suficient. No m’escoltava i em prioritzava en res. Em sentia sola e incompresa… També hi havia situacions que em provocaven molta angoixa, però mai vaig parlar d’elles.
La malaltia ja existia.
Als 14 anys vaig descobrir la manera de gestionar aquelles emocions de profunda tristesa, inseguretat i ansietat.
Aquelles “eines” a les que em vaig agafar és el que es denomina TCA.
Com també ho hagués pogut ser l’alcohol, les drogues, l’addicció al sexe, etc., si haguessin estat al meu abast.
Al principi em vaig creure que era molt feliç, inclús més feliç del que havia sigut mai fins aleshores. Poc a poc, la situació va anar perdent la seva “màgia”.
Cada any que passava, el monstre es despullava una mica més I em mostrava el seu vertader color.
Al cap de cinc anys, em trobava en un veritable infern. La meva vida girava entorn a una obsessió i havia perdut el control. Em vaig perdre.
A curt termini I de manera superficial, aquestes eines malaltisses serveixen per “anar tirant”.
Però al cap I a la fi, és un mètode purament autodestructiu a través del qual deixem de cuidar-nos, ja que no creiem que ens mereixem res millor.

A més, a través dels anys la meva existència e identitat es van forjar alimentant-se d’allò amb el que convivia, el TCA.

També hi ha gent que creu que si visquéssim entre mig de muntanyes, arbres I flors, cuidant a vaques in apartades de la societat es resoldrien els nostres problemes. Com es resoldrien si no depenen únicament de la societat en la que vivint I la moda que hi hagi?
Haguéssim utilitzat una alter manera simptomàtica de gestionar aquelles preocupacions I problemes I fer-nos mal (potser no a través del cos i el menjar). Al contrari del que molta gent pensa, el treball emocional personal és el que marca la diferencia, les circumstàncies tan sols aporten el seu granet dec sorra.

No mentiré, de vegades encara penso que si depengués de mi, em deixaria portar pel meu monstre… Que m’estic curant pel bé de la meva família I de qui més estimo, no per a mi mateixa. Em pregunto: “serà tot una farsa?” “Pot ser que jo sigui un cas especial, I que la única forma d’aconseguir la meva felicitat sigui escoltant la meva veu malalta (o més ben dit, a mi mateixa)”?
Aquests moments, tot I la meva sorpresa, cada dia es redueixen.
És després quan paro I intent recordar la vida que no he viscut. I dic “intent”, perquè crec que el meu cervell ha borrat els records més dolorosos. Estan borrosos, i em costa recordar-los.
També tinc una conversa amb mi mateixa, encara malalta, amb 40 anys (d’aquí 20). Li pregunto com li va. Em diu que s’arrepenteix, que segueixi per camí que estic anant ara mateix. La presó s’ha anat encongint I ella quasi no pot ni respirar.

Si comparo la seva vida amb la meva, m’envejo.
Jo he demanat ajuda.
Gracies a estar on estic, tinc forces per, poc a poc, anar escapant-me per tots els forats d’entre reixes.
Perquè si que hi ha sortida.
Son les terapeutes les lupes que t’ajuden a veure’ls, si t’hi fixes bé.
La meva esperança va “in crescendo” cada dia.


Amb motiu del Dia Mundial de l’acció pels TCA, vull demanar consciència social. L’arrel del problema no és simplement estètica, i si, és possible la recuperació total.


Si te ha interesado, compártelo!