No facis cas al llop, de Neus Busquets

Este año el concurso literario de Lletres de Maig convocado por la Unidad de Formación y Recerca de Medicina-Bellvitge de la Facultad de Medicina y Ciencias de la Salud y, organizado por la Comisión de Dinamización Lingüística del Campus de Bellvitge, con el soporte del Vicerrectorado de Estudiantes y Política Lingüística, la Red de Dinamización Lingüística y los Servicios Lingüísticos de la Universidad de Barcelona, tenía como temática los trastornos de la conducta alimentaria. El relato ganador ha sido “No facis cas al llop” de Neus Busquets, estudiante de medicina en el Campus de Bellvitge. Lo compartimos a continuación..

No facis cas al llop, de Neus Busquets

Qui no ha sentit mai el conte de la Caputxeta Vermella? El dels Tres Porquets o la Bella Dorment? La història de les set cabretes i el llop malvat que volia menjar-se-les? Hi ha contes que tots hem sentit alguna o altra vegada. A alguns ens els ha explicat la mare abans d’anar a dormir, altres els hem escoltat des de la falda de l’avi un diumenge a la tarda, o hi ha qui fins i tot els ha sentit dels llavis d’algun mestre quan era un marrec que tot just havia arribat a l’escola. Contes per a nens, amb un final feliç i una lliçó sobre la vida. Contes de personatges fantàstics i animals que parlen. Contes infantils, en diuen… Quina gran mentida. Tant de bo fóssim capaços d’obrir una mica més els ulls per veure totes les belles dorments, rínxols d’or i ratetes que escombren l’escaleta que viuen al nostre voltant. I llops ferotges. I bruixes malvades. Hi ha milers de personatges de contes que es passegen sota una disfressa pels carrers de la nostra ciutat. I jo en soc un. Em dic Caputxeta Vermella, i avui vinc a explicar-vos la meva pròpia història.

Vaig néixer en una petita casa al llindar d’un bosc de formigó i ciment, ara fa 21 anys. El meu bosc tenia arbres grisos amb portes i finestres, i rius de cotxes que el travessaven de punta a punta. Alguns arbres eren bells tarongers, com la Casa Batlló, altres alts pins, com la torre Agbar, però la majoria eren simples plataners que creixien cap al cel buscant una mica de llum i aire pur. Casa meva no era res de l’altre món, una més entre tants arbres de ciment, però allà hi vivíem els meus pares, els meus dos germans i jo. Era una casa petita, amb una sala d’estar atapeïda de quadres que només agradaven al meu pare, una habitació compartida entre el meu germà Max i jo, una hipoteca massa alta i uns veïns sorollosos al 3r 2a. Però malgrat tot, era casa nostra.

Durant quinze anys vaig viure tranquil·la i feliç a la nostra casa del bosc. La mare treballava en un bufet d’advocats i sempre tornava a casa carregada de papers sobre lleis i sentències que ningú de casa entenia quan ho intentava explicar. El pare deia que era un artista infravalorat, un diamant brut, però com que el sou d’un artista no descobert no ajuda gaire a tirar endavant una família nombrosa, treballava de professor fent classes de música a nens. Jo anava a l’institut del barri amb els meus germans, Òscar i Max, i somiava a convertir-me en periodista. Passava les tardes fent els deures diligentment, quedant amb les meves amigues per berenar i discutint amb el Max quan envaïa la nostra habitació amb els seus videojocs. Durant aquests quinze anys, vaig tenir una vida tranquil·la i fàcil. Fins que un dia, va començar la meva aventura.

El dia que els pares em van deixar anar sola al bosc per primer cop era un matí assolellat del mes de maig. Recordo que la mare i jo havíem discutit els dies anteriors pel book de fotografies que la meva amiga Rita i jo ens volíem anar a fer, i que ella trobava una pèrdua de temps. “Per què voleu anar a un estudi fotogràfic? Ja us les faig jo, les fotos, si voleu. Perdreu menys temps i menys diners, i les podreu pujar igualment a la pàgina aquella del mòbil”. “Instagram, mama, la pàgina aquella del mòbil es diu Instagram. I no pots dir-me això! El fotògraf és un professional, i la sessió de fotos és un regal que li han fet a la Rita per l’aniversari. És la nostra oportunitat per sortir a la revista de moda de l’insti, com va fer l’Eva. Va, mama…”. I al final ella va accedir. Tots els joves s’endinsen al bosc sols algun dia. Tots s’han d’enfrontar a les seves pròpies decisions, trobar el camí correcte i no fer cas al llop. Jo també ho havia de fer algun dia. I el meu dia havia arribat. Mentre jo em vestia amb la millor roba de l’armari i avisava la Rita que ens trobàvem a l’estudi al cap de deu minuts, la mare em mirava des de la porta i m’advertia del llop. “Maia, carinyo, t’estàs fent gran però ves amb compte, eh. Res de fer-vos fotografies rares, que hi ha gent amb molt mala intenció. I que no us omplin el cap amb això de ser models, que després us il·lusionareu i aquestes coses no són tan fàcils ni tan boniques com semblen, i a més…”. “Sí, mama, no pateixis, tu no et preocupis. Marxo que la Rita m’espera!”. Mentre m’endinsava al bosc tota sola la mirada de la mare em seguia des de la finestra. No facis cas al llop, em deien els seus ulls.

I així va ser com aquell càlid dia de maig, caminant alegrement entre els arbres del bosc, em vaig trobar el llop. El llop tenia la cara de models de siluetes esveltes i cossos perfectes; la mirada de superioritat de la meva companya Eva quan la seva foto havia sortit a la revista de moda de l’institut; i la veu del fotògraf que ens explicava les històries de les models que havia portat a la fama amb les seves fotografies. El llop em va mostrar un camí d’èxit, bellesa i perfecció que mai abans havia vist. Em va ensenyar una ruta plena de promeses tan temptadores que em van fer oblidar tota la resta, incloses les advertències de la mare. I sense pensar-m’ho dues vegades, vaig agafar aquell camí. Si m’hagués girat una última vegada abans d’endinsar-me per aquell nou sender, hauria vist el somriure malèvol del llop i potser hauria evocat les paraules de la mare. Potser llavors hauria tirat enrere. Però no ho vaig fer.
Aquell dia va començar el meu llarg i solitari viatge per la ruta enganyosa que m’havia indicat el llop. La ruta em portava cap a casa l’àvia, el meu objectiu: volia ser tan bonica i perfecta com les noies de les fotografies que havia vist. Volia que em miressin amb admiració i estava convençuda que sense un cos perfecte mai aconseguiria cap dels meus objectius: qui voldria contractar una periodista baixeta i rodanxona? Qui es fixaria en algú com jo, amb unes cames ben robustes i una cintura amb prou feines insinuada? Però si canviava una mica, només una miqueta, potser tindria alguna oportunitat. Hauria de fer alguns sacrificis, és clar, hauria de deixar de menjar el meu pastís de xocolata preferit i apuntar-me a fer algun esport… Però valdria la pena. Quan fos bonica i aconseguís tot el que volgués, tot hauria valgut la pena.

La majoria de persones creuen que quan agafen un camí equivocat o es perden pel bosc se n’adonen de seguida. Veuen que no reconeixen aquell camí, o que els arbres tenen branques recargolades i tètriques, i saben que s’han equivocat. Jo no ho vaig saber fins massa tard. Durant dos anys, vaig estar caminant per una ruta que s’anava fent més i més difícil. Cada vegada estava més obsessionada amb la idea que el meu cos era lleig i gros; i igual que els ulls se t’acostumen a la foscor quan el sol està amagat, els meus ulls es van acostumar a veure una imatge lletja i deformada cada cop que em mirava en un mirall. Vaig començar a menjar cada vegada menys i quan em vaig cansar de les mirades reprovadores de la mare quan veia el meu plat mig buit, vaig començar a inventar-me excuses per no haver de fer els àpats amb la família: que si havia anat a sopar amb la Rita, que si avui em podia quedar a dinar a l’escola, que si em feia molt mal la panxa… Però per molt que m’hi esforçava, mai n’hi havia prou. El camí va començar a ser cada cop més relliscós per les discussions constants que tenia amb els meus pares, fosc per les meves notes de l’escola que empitjoraven (i amb elles els meus somnis de periodista), i costerut pel cansament cada cop més intens que s’apoderava de mi. I mentre tot això succeïa, el llop corria veloçment cap a casa l’àvia, preparat per esmicolar tots i cada un dels meus somnis amb les seves urpes afilades.

Quan vaig arribar a casa l’àvia, dos anys més tard, amb prou feines era una ombra de la Caputxeta que havia sigut. Era un sac d’ossos pàl·lid i demacrat que intentava fer veure que tot anava bé. Recordo que era el mes de juny, acabava de fer la selectivitat i estava a punt de marxar a l’esperat viatge que havíem organitzat la Rita i jo per a aquell estiu. Recordo que tornava de córrer per la platja quan de cop la visió se’m va tornar borrosa i al meu voltant tot va deixar d’existir. Quan vaig tornar a obrir els ulls em sentia marejada i un senyor vestit amb l’uniforme dels serveis d’emergència m’estirava a la llitera d’una ambulància per portar-me a un hospital. Totes les meves queixes sobre que allò no era necessari van ser ignorades, i unes hores més tard estava a un box d’urgències amb els meus pares al costat i una doctora que disparava preguntes a tort i a dret. Síncope vasovagal, va ser el diagnòstic que em van fer; però la mirada de la doctora mentre entrava per la porta del box amb els papers de l’alta i un nou metge al seu costat em va fer pensar que això no era tot.

I va ser en aquell precís moment, en el petit box del servei d’Urgències, quan finalment vaig entrar a casa l’àvia i vaig descobrir que, disfressat de tots els meus somnis i il·lusions i estirat al llit de l’àvia, hi havia el llop. Tenia mirada burleta de qui sap que t’ha enganyat i t’ha fet mal a propòsit, i a la mà un informe mèdic amb el diagnòstic de trastorn de conducta alimentària.
Els metges em van explicar que les coses no estaven bé, que tenia una malaltia que m’havia portat a obsessionar-me amb el menjar i el cos, però que em podia recuperar començant immediatament un tractament mèdic i psicològic. Els meus pares em miraven amb un somriure forçat, i m’asseguraven que ens en sortiríem, mentre m’acariciaven el cap. Però darrere de totes aquestes paraules jo només podia sentir la veu maliciosa del llop que em xiuxiuejava que la meva vida normal s’havia acabat, que no aniria de viatge aquest estiu, que potser ni tan sols començaria la universitat al setembre i que, per sobre de tot, mai seria bonica.

Durant dies i setmanes vaig cridar i vaig lluitar contra el llop amb totes les meves forces. La bellesa i la perfecció somiada durant tant de temps s’havien convertit en una maledicció. Casa l’àvia era una presó, i el llop el meu carceller particular. I a poc a poc em va anar vencent l’esgotament. Estava tan cansada i tenia tanta por que no era capaç d’obrir la porta i sortir corrents de casa l’àvia. Al meu voltant tot es movia a una velocitat vertiginosa entre psiquiatres, psicòlegs i grups de suport, però jo em sentia immobilitzada sota la mirada penetrant del llop. Així que em vaig limitar a arraulir-me en un racó de la casa i resistir.

Vaig passar molts dies presonera dins de casa l’àvia. Van ser dies plens de discussions a casa, de mirades d’impotència entre els meus pares i els meus germans i de discursos severs pronunciats per metges de bata blanca. Els dies es van convertir en setmanes, i les setmanes en mesos, però jo, arraulida en un racó de casa l’àvia, no notava el pas del temps. Fins que un dia, un soroll estrepitós em va fer aixecar al cap. El soroll provenia de fora, d’aquell món exterior que a poc a poc havia anat oblidant, i era el soroll d’algú que intentava esbotzar la porta de casa. Incapaç d’apartar la mirada, vaig veure com les frontisses es desenganxaven, la fusta es doblegava sota la força de les batzegades i finalment, la porta queia a terra. Una silueta fosca es retallava entre els rajos del sol que feia tant de temps que no veia. Era una figura corpulenta, vestida amb pells i armada amb una escopeta. Era el caçador.

En la majoria de contes, expliquen com el caçador entra a casa i mata el llop per tal de treure l’àvia de dins la seva panxa. Expliquen com salva la Caputxeta i com fa desaparèixer per sempre aquella amenaça. En el meu cas, no va ser ben bé així. El caçador no va dir res, ni una sola paraula. Tampoc va tocar al llop, de fet ni tan sols s’hi va acostar. No va fer falta. El caçador m’havia obert la porta i això era tot el que jo necessitava. Traient energies d’algun racó profund del meu cos, vaig aixecar-me i vaig sortir corrents cap a fora. Vaig córrer molta estona desfent el camí que en el seu moment havia fet. Els arbres m’esgarrapaven la cara i el fang em feia relliscar i caure però jo només volia posar tanta distància com fos possible entre el llop i jo. Vaig córrer fins que casa l’àvia va quedar amagada entre els arbres i els udols del llop es van deixar de sentir. Vaig córrer i córrer. I no vaig mirar mai enrere.

Els contes no solen explicar el viatge de la Caputxeta de tornada cap a casa. L’ometen, creient que és un detall sense importància. No tenen en compte que el camí de tornada pot ser igual o més dur que l’inicial. El meu viatge de tornada a casa va ser llarg i hi va haver més relliscades del que m’agrada reconèixer. Un parell de vegades em vaig desviar de camí i gairebé caic per un esvoranc. Una altra vegada vaig agafar una senderola equivocada que em va portar a albirar a la llunyania casa l’àvia. Fins i tot alguns cops em va semblar sentir la malèvola rialla del llop entre els arbres. Però un dia, vaig aixecar els ulls del terra del camí i vaig veure que em trobava en una zona del bosc coneguda. Aquell camí de terra amb plataners a banda i banda l’havia recorregut infinites vegades. Aixecant la mirada, vaig entreveure una estructura de pedra al fons de tot que coneixia molt bé. Havia tornat a casa.

Fa dos anys que vaig tornar de la meva llarga aventura pel bosc i m’alegro d’estar de nou a casa. Des de llavors, han canviat moltes coses. Els esguards de preocupació dels meus pares s’han convertit en mirades d’orgull quan vaig entrar a la carrera de Periodisme un any més tard. Les discussions sobre el menjar han estat substituïdes per les queixes sobre els videojocs del Max que envaeixen la nostra habitació. I la por que m’havia paralitzat durant tant temps s’ha transformat en ganes de recuperar tot el temps perdut. Han sigut bons canvis.

Sovint encara penso en aquella aventura. Penso en el caçador, aquell heroi desconegut que va obrir la porta de la meva presó. Mai vaig arribar a saber qui era. Mai li vaig veure la cara ni vaig sentir la seva veu. Mai vaig arribar a donar-li les gràcies. Algunes nits, tanco els ulls i intento donar un rostre a aquella figura fosca retallada contra la porta de casa l’àvia. A vegades li poso la cara dels pares, l’Òscar o el Max, la família que no va deixar de buscar-me i buscar-me mentre jo estava perduda al bosc. Altres cops té la cara dels metges seriosos que van insistir tantes vegades a tirar endavant malgrat la meva indiferència. Alguns cops té la cara de la Rita, quan venia cada tarda de divendres a casa, a mirar pel·lícules amb mi. Un cop fins i tot vaig gosar posar-li la meva cara, la cara d’una Caputxeta més valenta i forta que es va negar a quedar-se la resta de la seva vida tancada en aquella presó. Però potser no cal posar-li una cara al caçador. Potser està fet de petits trossets de totes aquelles persones que em van donar la mà durant el meu viatge.

Tornar a sortir sola al bosc després d’aquella llarga aventura no va ser fàcil. Al principi tothom tenia por: els pares, els metges, els amics i sobretot jo. Recordo que el primer dia que em vaig tornar a endinsar sola entre els arbres em tremolaven les cames i amb prou feines vaig avançar uns quants metres, sense perdre mai de vista casa meva. Però a poc a poc vaig anar superant la por i els passejos es van convertir en excursions i fins i tot en acampades amb amics. Això no vol dir que la por hagi estat oblidada del tot. A vegades encara em trobo el llop al bosc i tinc por. Veig com m’observa amagat entre els arbres i com somriu ensenyant-me els ullals. Sé que espera un moment de debilitat per tornar-me a enganyar com va fer aquella primera vegada. Però amb el temps he après a passar pel seu costat sense mirar-lo, i a recordar les advertències de la mare per no tornar a perdre’m mai més. O això espero.
Sempre hi haurà llops al bosc. Llops en forma de cossos perfectes, diners fàcils o promeses de grandesa. Llops que esperaran innocents Caputxetes que passin pel seu costat per enredar-les i empresonar-les a casa l’àvia. Però per sort també hi haurà mares sàvies i valents caçadors. I supervivents que, com jo, explicaran la seva aventura al món perquè els seus erros no caiguin en l’oblit. I potser així, algun dia aconseguirem que totes les Caputxetes arribin als seus somnis pels seus propis camins.

Si te ha interesado, compártelo!